Es va despertar, feia quatre dies que plovia. Ella sempre havia estimat la pluja, ara ja se'n cansava. Sempre havia pensat que era una manera de relaxar-se, pensar i coneixer's millor a un mateix. Ara que ja s'havia relaxat, ja havia pensat suficient. Havia trobat la solució als seus problemes. No li havia costat gaire trobar-la, de fet va ser el primer que se li va passar pel cap. Ella sempre havia pensat que el primer que a una persona se li passa pel cap, és el que realment vol, llavors, si es el que vols i ho pots fer, només et fa falta una cosa, saber la manera de fer-ho. Això és el que li havia costat tants dies de pensar.
El primer dia es va despertar d'hora, els forts llamps que queien prop de casa seva la van despertar. Va estar pensant en lo feliç que havia sigut fins feia un temps que havia passat tot allò. Va pensar en qui era el culpable i les conseqüències per tothom. Va pensar en ell, la seva mare, el seu pare, la seva familia i els seus amics. Va arribar a la errònia conclusió que callant per sempre les conseqüències serien millors per tothom. Però no va pensar en ella. Després d'això va intentar dormir, pero una pluja de llàgrimes li impedia tancar els ulls.
L'endemà plovia tranquil·lament, cosa que va fer que dormís pacíficament fins que un accidentat malson va aparèixer en el seu inconscient, i la despertés. Es va despertar amb la roba xopa, suant. Havia tingut un dels pitjors malsons de la seva vida. Va veure com es repetia el que tant mal li feia, i tant li pesava. També va veure com intentava solucionar-ho explicant-li tot a la seva família, ningú la creia hi havia de seguir vivint amb un malson real a casa seva, que cada cada cop es feia més gran i dolorós. I que d'aquesta manera havia fet mal a tota aquella gent, que a partir de llavors no se la creurien mai més. Llavors va ser quan la resposta que havia trobat el dia anterior se li va fer més forta i va veure-la com a única solució possible. Va obrir la finestra i va intentar relaxar-se escoltant la pluja, finalment es va adormir.
El tercer dia tornava a ploure fort. El dia anterior s'havia deixat la finestra oberta i li estava entrant tanta aigua que tenia un bassal davant de la finestra; igual que l'immens bassal de llàgrimes que duia dins seu i que de tant en tant el feia ploure. Va fregar el bassal de la finestra lentament, mentres pensava que que el seu s'evaïria molt més ràpid. Va decidir que l'endemà seria el dia de fer-ho, que com més aviat millor, i menys patiment. Però encara no sabia exactament la manera. Com es poden assecar tantes llàgrimes, tant dolor i un malson tan gran? Ella només volia respirar.
L'últim dia va decidir no dormir, per no tenir més malsons i pensant que després d'aquest quart dia ja podria dormir tant com volgués, eternament. Ja tenia pensada la manera de respirar aire, i seria literalment, respirant-lo. Es va lligar una corda al braç, va agafar una xeringa i només hi va posar aire. Se la va clavar directa a la vena, y una gota de sang va caure als seus llençols blancs. Sabia que d'aquesta manera, en el moment que aquella bombolla d'aire arribés al cor, moriria. El que ella no sabia es que la quantitat d'aire que s'havia injectat no era suficient per crear una bombolla, i que les venes podien anar asimilant l'aire a poc a poc, tot i podria tenir algun efecte secundari. Es va estirar al llit i va tancar els ulls, esperant que tot s'acabés. Li van començar a aparèixer veus i imatges. Li deien que tot estaba en el seu cap, que aquell problema era una mena de drac que intentava menjar-se-la, i que la única solució era ser forta i valenta, com un cavaller que venç al seu contrincant, el drac, el problema. Es va quedar adormida.
L'endemà es va despertar i només tenia en ment una veu desconeguda que li deia que havia de ser forta i valenta, i que d'aquesta manera podria vencer a qualsevol problema. Es va aixecar, va obrir la finestra, ja no plovia. Un fort raig de llum va il·luminar la seva habitació, va veure una taca vermella en forma de pètals de rosa en el llençol, i una xeringa buida sobre la tauleta de nit. No sabia que hi feia aquella xeringa allà, així que la va tirar a les escombraries. Una altra cosa que no va saber mai es que el poc aire que li havia entrat a les venes va provocar-li un accident cerebrovascular, que li va borrar una part de la seva memòria, i amb ella les llàgrimes, el dolor i els malsons.
Núria Gascón
